Ja a principis dels anys seixanta, aquest irrepetible gegant del jazz de Missouri [Coleman Hawkins] va convertir la seva fantàstica composició daliniana [«Dalí»] en el número estrella dels dos concerts de gala celebrats a Brussel·les (4 i 5 de juny del 1962) amb motiu del centenari d’Adolphe Sax, l’inventor del saxòfon. Aquest tema dedicat a Dalí va ser l’únic que el gran Hawkins va interpretar en solitari en el decurs d’aquelles nits històriques.

Karles Torra, «Salvador Dalí i l’espectre del jazz appeal» (Jaç, núm. 4, tardor 2004)

S’esforçava amb «Le dernier tango à Paris». Sam mai no ens faria oblidar Gato Barbieri, però hi posava voluntat. Ell, almenys, tocava un saxo. Potser era l’únic negre a la ciutat que no necessitava vendre elefants de fusta o llogar-se a la prostitució masculina. Sam era intel·ligent, havia aconseguit el màxim en una societat de blancs: fer sonar un estri musical. Però el saxo estava oxidat en alguna de les seues parts més imprescindibles. En un racó de l’escalinata, un cartell escrit a mà reclamava del vianant una mica de solidaritat: «Els que som d’estirp d’esclaus preferim ser pobres però lliures».

Ferran Torrent, Un negre amb un saxo (Barcelona: Quaderns Crema, 1987)