I mentre em tornava a proposar la visita a Otos, una avinguda de sensacions se m’enfilava pels congosts de l’ànima; per cadascuna de les fibres del cos em brollaven antigues i secretes percepcions: els sabors i les aromes del passat, les llums i les ombres d’aquella remota etapa de la meua vida prenien cos i es perfilaven amb nitidesa. I en el torrent de la memòria se’m desbordaven els sallents, i feien bullir escumes en els gorgs i les clotades.

Joan Olivares, «El sostre de palla», dins Ultratge (Barcelona: Tria, 2012)

Tant se val si sóc mort com si sóc viu
si conreo poemes o escric prosa,
no em farà al capdavall pas massa nosa
d’hivern glaçar-me, rostir-me a l’estiu.
Tant se val si doll fred esdevé riu
que amb sallents va a parar a la mar rosa,
bo i sabent brava i novella desclosa
d’aigües que mantindrà vivaç caliu.

Valentí Gómez i Oliver, «Tant se val», dins Or verd (Barcelona: Empúries, 2005)