Les alqueries pobres. L’enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taüt.
El llatí del rector i la remor de l’aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.
I les parres que feia l’aigua en entrar als camps,
unes parres de troncs de cristall que es vessaven,
que creixien, per terra, palpitant en besllums.
I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput (1957), dins La clau que obri tots els panys, Obra completa 6 (València: Tres i Quatre, 1981)

A Sueca, el transport hi depenia de les haques: els cavalls forçuts i agrícoles. Així els anomenaven sempre. Ningú no hauria tingut la fantasia de dir-los cavalls. Només si eren especialment altes i llustroses, les haques mereixien el nom de rossins. No cal dir que l’any 36, d’automòbils a Sueca n’hi havia poquíssims i, a banda del ferrocarril, el modern maquinisme només hi havia popularitzat la bicicleta i la màquina de cosir. L’àmbit sonor del poble devia molt a la remor dels carros que el transitaven. De matí i al migdia, a la vesprada i al vespre, se sentien tothora les rodes moldre l’empedrat i els colps breus, mesclats, de les ferradures. El llaurador que posseïa un rossí ben plantat, pacient i majestuós, era un home respectat.

Víctor Labrado, La guerra de quatre (Alzira: Bromera, 2002)