Els dos companys, animats per la presència d’un oient que els escoltava sense interrompre’ls, van estar parlant d’unes altres visites a uns altres topless, d’unes aventures prostibulàries que semblaven de mentida, d’històries rocambolesques incentivades per l’alcohol. Van formular unes solucions plenes d’idees per millorar el funcionament de l’oficina i van malparlar de la negligència de l’home desordenat, van imaginar bromes pesades per gastar-li la nit del sopar i van traçar els primers esbossos d’unes noves estratègies per molestar-lo tant que optés per desaparèixer per sempre més de l’oficina.

Ponç Puigdevall, «L’últim dia», dins Era un secret (Barcelona: Quaderns Crema, 1998)

Les pàgines que Charles Darwin dedica en L’origen de les espècies a parlar de l’ull són excepcionalment brillants: hi posa tota la seua capacitat per convèncer i persuadir, tota la força del seu estil, interpel·la el lector, el motiva a dubtar, a preguntar-se, a acceptar la seua argumentació. Perquè l’ull ha estat un dels motors de l’evolució, un òrgan cabdal per dirigir les forces i línies de la vida (les filogènies animals). La més mínima millora òptica podia dur contrapartides vitals per a l’organisme i la seua progènie. Per menjar i no ser menjat, per guaitar amb major èxit i per fitar amb major precisió la presa. La vida és en certa manera la rocambolesca història de l’ull (la vida animal, és clar): veure abans que ningú, encalçar abans que ningú, començar a córrer abans que ningú.

Martí Domínguez, «El temible pterodàctil de sant Climent» (El Temps, 26 de maig del 2009)