Corria l’any 1971, i, segons Mimí, malgrat Bocaccio, la pàtina cosmopolita de la gauche divine i les excursions a Perpinyà per veure pel·lícules prohibides, ser mare soltera encara constituïa un bon escàndol a la Barcelona esquizofrènica de les acaballes del franquisme. Quan ho explicava entre rialles, però amb aquell deix trist de nostàlgia a la veu de qui ja ha deixat definitivament enrere els millors anys, Senta se la mirava en silenci i assentia amb el cap.

Teresa Solana, Negres tempestes (Barcelona: La Magrana, 2010)

No era tan tard com això, ja ho he dit, però em veig a mi mateix caminant tot sol i de pressa pels carrers del càmping, per exemple, i els trobo tristament buits i abandonats, com si una bomba de neutrons hagués fet desaparèixer tothom. Hi ha un tricicle al mig del pas. Hi ha taules parades sota els tendals, fins i tot amb l’abric casolà d’un hule o amb les fitxes de dòmino d’una partida que algú ha acabat a última hora, badallant. Hi ha un matalàs de platja que es desinfla lentament. Hi ha el soroll d’una cremallera que una mà tanca amb decisió. Hi ha la llum somorta d’una lot dins una tenda (les ombres xineses a la tela, i les rialles), i sobretot hi ha els udols ofegats del sexe, que germinen a cada racó i es magnifiquen dins el meu cap.

Jordi Puntí, «Gos que es llepa les ferides», dins Animals tristos (Barcelona: Empúries, 2002)