És cert que no he festejat ni he tingut relació amb cap dona, ni penso tenir-ne fins que em casi; però això no vol dir que ella [la mare] s’hagi de sentir incòmoda al meu costat quan al cinema surt la mera insinuació d’un part o bé els protagonistes s’abracen i es petonegen. El meu pare de vegades «descarrila» i riu quan no hauria de riure, fins que s’adona de la situació i llavors només riu per sota el nas, tot mirant quina cara hi faig. Això porta petites renyines entre ells i em sap greu. De vegades em vénen ganes d’esclatar i dir-li que ja sé que els nens no vénen de París i que a més d’estudiar anatomia i fisiologia i de llegir Lucreci i els Contes de Canterbury, he vist amb aquests ulls episodis directes ben il·lustratius. Però què en trauria? Les confidències, que no he pogut evitar, d’algun amic, no m’han fet ni fred ni calor i ja no s’han repetit. Els versos de vegades també baixen a confidència, i és trist. Val més el silenci que la mitjania. Val més morir jove que viure sense ideals. Estic sentenciós. Prou i a fer nones.

Joan Triadú, 22 de desembre de 1940, Dies de memòria, 1938-1940 (Barcelona: Proa, 2001), pàg. 265