Hi ha pobles que jo sé, que s’enorgulleixen amb palaus de l’edat mitjana, castells de moros o vil·les romanes; el nostre no, que ho sapiguem! La dita vol que els espanyols cremessin el poble. Precisar l’any és difícil. L’oncle Guillem deia que el seu avi tenia un parell d’anys quan va passar la cosa. Segons la memòria que en guardava, morí als noranta anys, una dècada abans que comencés el nostre segle. Que difícil resulta provar de fer encaixar els records capriciosos de les remembrances amb les dates oficials que la història ha fet ressaltar dels esdeveniments que passen per sobre aquesta terra!

Jordi-Pere Cerdà, «La cita», dins Col·locació de personatges en un jardí tancat (Barcelona: Columna, 1993)

En la mitologia cinèfila, la ressonància de Manderlay (de fet, escrit Manderley) evoca el començament de Rebeca (Alfred Hitchcok, 1940), quan la veu en off del personatge interpretat per Joan Fontaine rememora: «anit vaig somiar que tornava a Manderley» mentre un tràveling de ressonàncies oníriques, a l’estil d’Alain Resnais, ens aproxima a la casa en qüestió. Al final de Rebeca tenim clar que aquesta evocació de l’inici no es correspon a una remembrança nostàlgica sinó al record de l’entrada a un lloc que semblava idíl·lic i acaba esdevenint un malson.

Eulàlia Iglesias, «Fugir de la llibertat» (Benzina, núm. 1, març 2006)