A la foradada de Montgat, al costat de la boca del túnel, hi havia, i potser encara hi és, una placa que deia: «Esta casa de campaña, a las orillas del mar, con estupor vió pasar el primer carril de España». D’entrada, era un error referir-se al primer ferrocarril d’Espanya, perquè la línia Barcelona-Mataró, inaugurada el 1848, només va ser la primera de la península Ibèrica, atès que, a Cuba, que llavors era una província espanyola, ja s’havia posat en funcionament uns anys abans el traçat de l’Havana fins als principals ingenis sucrers de l’illa. Fa, doncs, 164 anys que la iniciativa privada catalana va introduir a casa nostra aquesta innovació tecnològica que significava una autèntica revolució de les modalitats de transport. I curiosament, és ara, que a l’estació de destinació d’aquell primer ramal s’ha produït l’accident més simbòlic que, per enèsima vegada, representa l’última gota que fa vessar el got de la nostra paciència. «Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?»

Francesc Sanuy, «La crisi i les autonomies» (El Punt Avui, 12 de febrer del 2012)