Amb tot, i suposant que el sistema públic de pensions ens arribi per cobrir una dilatada cursa en aquest món de misèries, superada una determinada edat, ja sap vostè que quan no és un all és una ceba. Arribarà un punt en què, fins i tot en el millor dels casos, serem capaços de fer-nos reemborsar en quatre dies, i amb interessos, els quaranta anys de cotització a la Seguretat Social a cop de targeta sanitària. Perquè els rècords, inclosos els de longevitat, no es baten així com així, a pèl, sense suport logístic, vostè ja m’entén.

Marta Rojals, «Per molts anys» (VilaWeb, 2 de novembre del 2007)

Val a dir que la nostra presència, i les blasmables inclinacions del meu amo, que no va deixar de manifestar amb uns quants bells efebus francesos que va conèixer al castell, eren tolerades pel cap de la delegació gràcies a la benvolença del seu germà Francesc, que repetia davant de l’indignat ambaixador de la Generalitat que en Joan, per més defectes que tingués, també posseïa qualitats, que si les posava en una balança, segurament acabarien pesant més que les seves mancances i que, al capdavall, concloïa, sentenciós, en aquesta vida, qui no té un all té una ceba.

Ramon Monton, El nyèbit (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 382