Com de costum, es remouen les aigües i surt el peixet.
   —Una altra vegada? Què vol ara la teva dona?
   —Ni menys m’atreveixo a dir-t’ho. S’ha posat feta un gall de panses i no he tingut altre remei que venir.
   —Bé, digues!
   —Diu que vol ésser tant com Déu, que vol ésser deua o deessa.
   Tot just acaba de dir això, se sent un cataplum! formidable i el peixet desapareix mar endins.
   —Ara sí que l’hem feta bona, això ja m’ho podia pensar!
   Rondinant i traient foc pels queixals, se’n va cap a casa seva i, oh meravella, en lloc del palau de prínceps que hi havia deixat unes hores abans, m’hi troba aquella humil barraca de pescadors on vivien abans de trobar el peixet.

Valeri Serra i Boldú, «El peix de la sort», dins Rondalles populars II (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984), pàg. 31

Encara convençuda que en Bàsil sentia alguna cosa per mi, vaig trucar a la meva germana al despatx per demanar-li si algun cop havia pensat a separar-se d’ell. Va reaccionar de manera diferent de com m’esperava. Hauria dit que una observació d’aquesta mena l’hauria d’haver deixat amb la boca oberta o l’hauria d’haver posat com un gall de panses. Però no. Amb tranquil·litat, em va demanar per què. I jo només vaig ensopegar a dir-li: «Si no ho has pensat mai, és hora que t’ho vagis plantejant».

Gemma Lienas, Atrapada al mirall (Barcelona: Empúries, 2007)