El món autòcton [de Tetuan] li interessa i la impressiona molt, i sobretot el «barri moro», immens i pobladíssim; és una veritable ciutat, amb cinquanta-cinc mil habitants. Hi anem a passejar així que tenim una estona lliure. Diu —i és molt exacte— que li fa l’efecte que es passeja per un pessebre, d’aquells tan ben fets, amb casetes i carrers de guix i figures d’època. M’he fet fer camises d’un popelín anglès meravellós i a molt bon preu; contraban que ve de Gibraltar.

Maurici Serrahima, 22 març 1948, Del passat quan era present, II (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), pàg. 24

—Us moriu d’enveja —va dir-los alleujat. Tot seguit va agafar de la guantera el necesser comunitari, que omplien amb productes dels robatoris, i va començar a empolainar-se. L’operació incloïa passar-se la pinta pels cabells rebels, flitar-se les aixelles amb desodorant, esquitxar-se al damunt unes gotes de colònia cara i finalment posar-se una camisa per estrenar, de popelín, que estava de moda. En Bundó s’hi recreava perquè es pensava que així feia dentetes als dos companys. En aquells moments, amb els rínxols i el rictus ingenu davant el mirall portàtil, nerviós, s’assemblava a Harpo Marx.

Jordi Puntí, Maletes perdudes (Barcelona: Empúries, 2010), pàg. 194