—Tota sa Medicina —solia dir— és bruixeria. Si fos una ciència, es metge podria tractar es clients a distància, com un enginyer construeix un pont sense moure’s d’es despatx, aplicant unes regles exactes. Hi hauria píndoles p’es mal de cap, altres per sa tos, etc. Resulta, però, que no existeix una casta sola de mal de cap, sinó moltes, segons sa malaltia de què es tracta, i que existeixen tantes malalties com persones. Es metge, davant cada cas, ha d’«endevinar». ¿No has sentit dir «aquest metge m’ha endevinat»?

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (1961)

Escolto per mil·lèsima vegada The piano has been drinking (not me) de Tom Waits i penso que el piano morirà de cirrosi si no deixa de beure d’una puta vegada. Al Boy l’estimula aquesta cançó. Des que li han canviat la medicació està molt violent. Abans el Prozac no el deixava trempar, però ara amb aquestes píndoles noves està que s’enfila per les parets.

Iolanda Batallé, «El dependent de l’adrogueria armènia», dins El límit exacte dels nostres cossos (Badalona: Amsterdam, 2011)