Tots dos som socis (i els únics empleats) d’una mena d’agència d’assessorament, com l’anomenem nosaltres, que s’anuncia a les targetes i el paper de carta com a «Trau Asesores, Sociedad Limitada». De fet, el nom que el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac compartit, Taure, no és una paraula ni catalana ni castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en compte les coses estranyes que passen en aquest país amb això de la llengua. Tanmateix, a la impremta es van equivocar, però el Borja, que és una mica supersticiós, va pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi, la veritat, «trau» em recorda a «forat», segurament perquè així és com el Borja té sempre els comptes i les butxaques: foradades.

, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006), pàg. 11

De vegades, el matís de pronunciació d’aquests tres mots —em, hem i amb— és tan petit que fàcilment podem caure en l’equivocació d’escriure’n un en lloc d’un altre, i el resultat és sempre catastròfic: errors com «hem rento la cara» o «amb dutxo cada matí» consten amb tots els honors en els primers llocs del catàleg de les pífies possibles.

Rudolf Ortega, Tinc un dubte. El petit llibre del català correcte (Barcelona: La Magrana, 2008), pàg. 160