Abulàfia. Abu-l’Afiya. Es en la llengua dels àrabs que el seu nom té un significat, els seus avantpassats van venir del sud fins a l’Aragó, fugint potser dels almohades, en el llarg periple que comença sempre a Jerusalem. Abu-l’Afiya: l’home de la vida reposada. No, ell no és aquest home. La seva vida ha estat inquieta, ha viscut molt, no s’ha aturat mai. De ben jove, el món el va enlluernar. Per això va sortir a rebre’l, a les portes d’Acre. Ara el cansa. Per això el defuig, aquí, a la roca de Comino. S’ha cansat de picar ferro fred, de buscar allò que no troba mai. S’ha cansat dels altres i, a estones, d’ell mateix: és cansat ser Abulàfia, fer d’Abulàfia.

, La derrota de l’àngel (Barcelona: Columna, 2004)

Naturalment, les conclusions extremes sempre ignoren la realitat: el problema és que a la nostra societat encara tenim interioritzat que a casa la dona controla i l’home, com a màxim, ajuda. Una anormalitat que cada cop discuteixen menys elles, submises o bé convençudes que és picar ferro fred, i que ni els homes més conscienciats denunciem gaire alt, no fos cas que algú ens agafi la paraula i ens toqués fregar.

«Mobilitat laboral» (El Punt, 21 de març del 2010)