No va passar gaire temps que en Quim va tenir l’ocasió de comprendre que aquella màquina de fer fotografies tenia una altra utilitat. A través d’aquell ull rigorós i atrabiliari, que aplanava els objectes i conferia a un gest, a una ganyota, l’expressivitat d’una màscara tràgica, al moviment espontani de terror de la massa anònima, l’harmonia d’un immens cor que entona un peà. Va ser Doris Leight qui li ho va fer comprendre.

Maria Aurèlia Capmany, Quim/Quima (Barcelona: Planeta, 1991 [1971]), pàg. 188