passar pena

Definició

Sofrir, patir angoixa moral, dolor; per extensió, sofrir dolor físic; en sentit figurat, estar una cosa en situació inestable o perillosa, en perill de caure, de rompre’s, de fer-se malbé (Balears).

No passis pena que després passaré per casa teva i t’ajudaré a fer els deures.

Etimologia de pena

Del llatí poena, i aquest, del grec poiné [ποινή], ‘multa, compensació, penyora’.

Usos

  • Els mallorquins i la resta d’illencs, distints i distants, tots petits dins la mar gran, solen ser gent que, d’habitud fora de casa seva, passen pena. Potser exacerben el sentit de la responsabilitat, es posicionen envers els altres, dubten, fan de la reflexió la norma que no és l’amagar-se darrere la roca ni expressar-se tot just calmosos.

    Andreu Manresa, «‘Ara torn’ a la mallorquina», publicat originalment a El País el 05/12/2015 i reproduït a l’InfoMigjorn núm. 1.241, 12/01/2016
  • Ja era entrada de fosca quan Sara guaitava el cap pel portal de les cases i cridava als de la porxada que espavilassin, que el dinar aviat estaria a punt, i Jeremies li responia amb un crit que no passàs pena, que tot allò ja ho tenien llest i que ja podien començar a parar taula, si volien, que ja hi havia gana.

    Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 162

Tema de la setmana

Mots trets d’InfoMigjorn, el butlletí digital sobre llengua catalana

Enllaços

Temes i etiquetes

9 comentaris a “passar pena”

    • Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

      A Elna i a Perpinyà, en lloc de “després” diem, més aviat, “amprés” i en lloc de “deures”, “devers”.

      Les dues paraules “amprés” i “dever” figuren al DCVB.

      Respon
      • Esteve Grau — Barcelona

        De petit, també havia sentit i parlat sempre dels “devers”, a Barcelona com a Perpinyà.

        Parlant de “devers” preposició, és interessant el que en diu l’Alcover Moll referint-se a la pronunciació: a Mallorca i Menorca, la “r” és muda i “devers” rima amb “través”; d’Eivissa no en diu res, com tampoc de les varietats centrals. A València la “r” sí que és sensible. Sembla que el català de Barcelona ha optat per fer sentir aquesta “r”, que per mi és llegida, no pas apresa de la llengua hereditària.

        I parlant de “devers”, també miro què diu el DCVB sobre “vers”:

        “Fon.: beɾs (or.); veɾs (bal.). No és paraula d’ús vulgar, sinó literari. En el llenguatge parlat s’usa la forma composta devers (=de vers), de la qual cal consultar l’article especial, com també el de la forma envers.

        Respon
        • Joan BOSCH — Elna (Rosselló)

          A Perpinyà, quan diem “dever” (deure), pronumciem la ‘r’ final, i a més a més, hi afegim una ‘t’ epentètica i diem: “devert” de la mateixa manera que diem: “la mart”, “és cart al foc”, “una mata d’àpit”, “un escorpit”, …

          Respon
          • Josep Bataller Vila — Fornells de la Selva

            Joan: Jo crec que és un vici això d’afegir una t al final d’algunes paraules. Aquí a les comarques de Girona també ho diem així: àpit, escorpit… fins i tot la posem al final de paraules com mapa’t, menjo’t, fico’t, poso’t, porto’t…

  1. Josep Bataller Vila — Fornells de la Selva

    No sé si s’escau aquí l’expressió “Treure el ventre de pena”.
    Vam fer una llarga excursió a peu. Al cap de dues hores arribàrem a un hostal i vam “treure el ventre de pena”. (Vam fer un bon àpat).

    Respon

Deixa un comentari a RodaMots

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

atarantardron