Vull fer constar que, personalment, sempre he sentit simpatia pels ideals anarquistes per tot el que tenen d’odi a la política i a les institucions obligades, però s’ha de reconèixer que si ells haguessin parat atenció i haguessin fet oposició des d’un principi als tripijocs estalinistes, com el POUM feia i aconsellava, probablement les coses haurien estat diferents. Però, com que sols el nostre partit era qui clarament desemmascarava les activitats gens nobles dels homes de Stalin, l’ofensiva d’aquests es dirigia principalment contra nosaltres. Per desprestigiar-nos davant del poble en general, van començar a escriure articles i a enganxar pasquins pels carrers atribuint al POUM les accions més baixes. Van llençar contra la nostra gent calúmnies d’espionatge i traïció amb una habilitat tan perversa, que sols les persones que ens coneixien molt a fons no les creien. Encara alguns d’ells ens volien convèncer que, si bé no dubtaven personalment de nosaltres, «era ben provat» que la direcció del POUM estava venuda al feixisme, ja que els russos ho asseguraven. Que indignant! Que trist i desolador és veure triomfar la maldat amb armes tan hipòcrites!

Otília Castellví, De les txeques de Barcelona a l’Alemanya nazi (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 46

Em diuen que uns agents van anar a can Palau Fabre a demanar-li la col·lecció de la revista Poesia que ell publica —només en fa cent exemplars, i en paper de fil— i que, en mostrar ell el temor d’una requisa, etc., li van donar entenent que només la volien per demostrar a un estranger —diplomàtic?— que es publiquen revistes en català… Se non è vero… També m’han contat que, dies enrere, la nit del 10 a l’11, la policia matà tres o quatre nois que posaven pasquins. Hauré d’aclarir si l’una i l’altra d’aquestes informacions són certes.

Maurici Serrahima, 13 de setembre de 1945, Del passat quan era present, I (Barcelona: Edicions 62, 2003), pàg. 278