Un camí de faigs em porta a l’obaga del gorg. La falguera i la molsa imperen a l’indret i tenyeixen de verd fosc la veu de l’aigua. Una paitida es pentinava al fons de l’escuma. No feia altra cosa a través dels mil·lenaris. «Espero el fill del rei, l’alliberador de les tres preguntes» —va dir-me la dona d’aigua. «Ets tu el príncep fill del rei?» —preguntava. «De quin rei?» —vaig respondre, encuriosit. La paitida dubtava un moment. «No sabria dir-te el nom. No sé gaire història» —assegurava, mig avergonyida.

Salvador Espriu, «El gorg ample», dins Petites proses blanques (1938)

A poca distància de Viladrau hi ha el barri de les Paitides. Al seu punt més alt hi ha la casa de l’Herbolari del famós botànic i apotecari del segle XVIII, Jaume Bofill, «boticario de Cámara de S.M.», rebesavi del poeta, i així aquesta casa és la pairal dels Bofill. Al sot de l’indret hi ha la font que dóna nom al barri: la font de les Paitides. A propòsit d’aquest nom, el senyor Bofill i Ferro fa unes consideracions curioses: «En aquest país, potser més concretament en aquell barri —escriu—, paitida és emprat en el sentit de dona d’aigua, de Nixe alemanya. D’antuvi considerem les nostres paitides com un residu de llegenda germànica, com en trobem tants en aquell país, d’un fons racial germànic ben marcat».

Josep Pla, «Jaume Bofill i Mates, poeta», dins Homenots. Primera sèrie (Barcelona: Destino, 1969), pàg. 331