El Martí llavors es va aturar, i quan la marastra va amenaçar d’expulsar-los de casa, a ell i a sa mare Quimeta, va girar cua a contracor cap al Pla del Tro. Tant de bo que no li n’hagués fet cas, però només tenia setze anys… I dos dies més tard va callar davant de la Guàrdia Civil, i després encara havia de baixar paquets de teca al recader per enviar a Lleida i feixos de bitllets al Pont de Claverol per pagar el malxinat de Carota que els va deixar plomats i els va treure de la presó.

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (Barcelona: Proa, 2013)

I l’àvia Lluïsa no deixava passar un juny sense collir i emborratxar nous i herbes, i passava d’un any a l’altre amb salut de ferro. Arrel de genciana i de bardana, til·la o vesc. Ni un refredat ni cap dia de febre se li coneix a l’àvia Lluïsa ni de petita ni de gran. Peu de Crist i ginebró madur amb aiguardent per fer passar el dolor del costat dret, un malxinat sofriment del qual ningú li va sentir queixar-se. I de medecines de les altres, no en va voler sentir a parlar mai.

Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Barcelona: Rosa dels Vents, 2020)