Justament entrà llavors el metge a posar terme a aquelles escenes de tendresa, que qui sap on haurien arribat. La rialleta amb què, després d’una ràpida inspecció, pronuncià el «Vaja, ja no té febre: ja podem cantar victòria» amarà d’alegria tots tres cors.
   —És a dir que he arribat a les tres pedretes? —preguntà el malalt reanimant-se bon xic i volent-se explicar l’estranya trasmudança de la Caterina, que el tenia tan dolçament sorprès.
   —Ca, home, ca! —exclamà el doctor a punt de riure—. És que aquestes senyores l’estimen com vostè es mereix: ve-li aquí. Cregui que han patit bona cosa més que vostè. No n’estaven poc, d’espantades! Per a elles sí, que es moria: per a mi no.

Narcís Oller, La febre d’or (Valls: Cossetània, 2012 [1890-1892])

Al capvespre encara li queden un parell d’hores de vida i bastants més alens que els que semblen restar a Cap de Trons, que està a les tres pedretes. A les portes de la cambra de l’agonia, tot ja és a punt. Fa estona que madò Grossa ha comparegut amb els estris mortuoris que des de més de vint anys maneja amb tota naturalitat i especial diligència, tanta que alguna vegada ha rebut també encàrrecs de persones de fora del carrer per assistir els difunts.

Carme Riera, Dins el darrer blau (Barcelona: Destino, 1994)