—Que hi ha el senyor Dalí? —va preguntar-li.
   —És al bany —va contestar Gala secament.
   Al cap d’un quart d’hora de fer-la petar amb la Paquita a la cuina, l’Alfredo va anar cap a dins a buscar novament la senyora.
   —Senyora Gala, que no apareix el senyor Dalí?
   —Ja t’he dit que és al bany.
   L’Alfredo se’n va tornar a la cuina i va reprendre la conversa amb la cuinera. Quan ja feia mitja hora que s’esperava, començava a estar inquiet i va tornar a la sala:
   —Senyora Gala, però què fa el senyor Dalí? Encara és al bany?
   —Sí.
   —Collons! Deu tenir una caguera de Maria Santíssima o li deu haver passat alguna cosa! —va exclamar, abans de tornar rondinant cap a la cuina, perquè la perspectiva d’esperar-se a la sala amb la Gala li desagradava profundament.

Rafel Nadal, Mar d’estiu (Barcelona: Univers, 2020)

Si no aprofites de tots els segons per escoltar els que s’han decidit a parlar, és que ets un mal bandoler i no un soldat. No hi havia cap milhomes entre nosaltres, saps? En lloc de treure profit de la nostra caguera que devia ser evident, ens obligava a quedar muts tant com li anava bé. Ens deixava en remull amb la nostra por, és veritat, però també ens deixava el temps de refer-nos, de sentir-nos més forts, a poc a poc, més enemic seu i dels seus gossos del fotut infern

Joan-Lluís Lluís, Els ulls de sorra (Barcelona: La Magrana, 1993)