Paul va anar a visitar els oncles i els va explicar la jugada. D’aleshores ençà jo rebia a través de tercers missatges seus que em consideraven ingrat i que l’oncle Hanna havia jurat que em clavaria una pallissa si em creuava en el seu camí. Em sabia greu haver ferit els seus sentiments, i una barreja de vergonya i de temor m’enneguitava sempre que em plantejava anar a veure’ls per demanar-los que em perdonessin. No vaig trepitjar casa seva durant mesos. No va ser fins que Anis va venir a Bagdad per uns assumptes. Em va dir que volia visitar-los i em va demanar que l’acompanyés perquè no sabia on vivien ni com arribar-hi.

, Arrels nòmades (Barcelona: La Campana, 2010), pàg. 230

Està bé. Descansa calentona i tranquil·la. No ha de passar maldecap per a res, ni per al dinar, perquè no l’ha de coure fins que arribi amb el peix el llagut de son pare. Només l’enneguita una mica el pensar que se n’haurà d’anar a casa sense camisa; però, un cop porti les faldilles i el sac, la falla no es coneixerà pas. Per vestir-se s’haurà de ficar en algun amagatall, perquè, com que no té llençol per a abrigar-se, podria veure’s en una vergonya si algú passés per aquells voltants. Amagatalls rai!…

«La Fineta», dins Pinya de rosa (1920)