Quan jo era petit, a Barcelona era freqüent fer un suau amb cafè i gasosa després de dinar. El vaig perdre de vista fins que em vaig adonar que a les comarques de Tarragona tenia plena vigència. Llavors em vaig interessar pel nom: Per què suau? Per la dolçor? No va ser una recerca fàcil, perquè el suau és modest per naturalesa, s’estima més anar d’incògnit que fer soroll. Però Catalunya és un país petit en què no hi caben gaires secrets i al capdavall tot s’acaba sabent.

Ramon Solsona, Marques que marquen (Barcelona: Pòrtic, 2015), pàg. 117

Va haver-hi un temps en què el suau era més famós que la coca-cola, almenys a Catalunya, on encara no havia arribat la beguda nord-americana. Era, això sí, igual de refrescant i estimulant però molt més fàcil d’aconseguir: només es necessitava cafè, gasosa, gel i, si de cas, una mica de sucre. Molts pagesos se’l prenien a l’hora del cafè, abans de tornar a suar al tros, o a mitja tarda per rehidratar-se i agafar forces per continuar; altres el demanaven al bar, per espavilar-se després d’una bona migdiada tot fent un dòmino amb els amics. Per culpa de la cafeïna, els petits només tastaven la densa i típica escuma que fa el suau alguna nit de festa major, en una d’aquestes concessions que els fan sentir de cop una mica més grans.

Laura Sangrà, «Quan el suau era més famós que la cola» (Ara, 7 d’agost del 2014)