Era una tarda plujosa, l’aigua repicava sobre el vidre de la finestra. Un repic que tenia alguna cosa de màquina d’escriure. Com si la pluja m’incités a treballar. Però jo m’estava assegut sense fer res, i res és una cosa que sempre m’ha costat fer. He pensat que podia posar música. No m’ha semblat malament, perquè m’agrada escoltar unes cançons que sempre he trobat admirables i han fet camí al meu costat, al llarg dels anys. He cregut que potser el millor era posar jazz. [2012]

Josep M. Espinàs, Una vida articulada (Barcelona: La Campana, 2013), pàg. 496

El que em fa més impressió de la neu és el silenci. Quan neva sembla que tots els sorolls de la ciutat hagin emmudit. Durant una estona la nevada ha estat prou intensa perquè el silenci també fos dens. No estem acostumats a veure que alguna cosa cau del cel d’una manera tan callada. La pluja fa un xiii continu. La pedregada repica contra els vidres. La neu, en canvi, cau sense fer-se notar, i no topa amb el terra, amb les fulles, amb els terrats, sinó que s’hi posa tovament, com si els flocs fossin de llana fina.
   Els flocs baixen amb una calma impròpia d’un temps de presses.

Josep M. Espinàs, Una vida articulada, pàg. 315