Definició
Etimologia
Del castellà quinqui, escurçament argòtic de quincallero, de quincalla, del francès antic quincaille, mateix significat, variant de clincaille, onomatopeia del dring del metall.
Usos
Quan la meva generació érem canalla, dels bàrbars en dèiem gamberros, perquè ens prenien el tigretón i penjaven la pilota. De més grandets es convertien en quinquis: ara ens fotien el rellotge («el peluco») i les peles. Els seus dominis eren els parcs i els voltants de les escoles, però socialment eren uns marginats, carn de desocupació i alcoholisme. El quinqui ha fet un salt de qualitat: està conquerint espais de poder. Als parcs n’hi continua havent, perquè algú ha d’ocupar els estrats més baixos: segueixen bevent i pipant en horari laboral i trepanant-se els timpans amb regató, treballant per la seva marginació. Però amb l’atomització dels mitjans certs codis de conducta de la marginalitat han deixat de ser mal vistos, i ara pots arribar a ser diputat sense deixar de comportar-te com el Vaquilla.
Pau Vidal, «Els quinquis», dins Corregir mata (Barcelona: Viena, 2020), pàg. 112
Tema de la setmana
Corregir mata s’havia de titular *Corretgir mata, amb la t ratllada de vermell, però el títol va ser el primer a patir els embats impietosos de la correcció. A títol de curiositat, vegeu-ne aquí la invitació a la presentació, ajornada sine die.