Que si tot és culpa de la degradació ambiental que provoca mutacions genètiques, que si els arbres de fulla perenne també s’han extingit en les últimes dècades. S’omplen la boca amb grans paraules per no admetre que no saben res de res, aquests setciències, sempre tan pagats d’ells mateixos.

Carme Torras, La mutació sentimental (Lleida: Pagès, 2008)

—En això sí que no el puc ajudar. Ja li he dit que no sé com se deien; no ho he sabut mai. Eren el matrimoni que vostè diu i un altre xicot. Que hi havia un malalt, no ho vaig saber fins que es va morir, i encara perquè m’ho va dir una veïna. Tots plegats, se’ls veia poc. Ella era més aviat antipàtica.
   —En quin sentit?
   —Una noia que semblava molt pagada d’ella mateixa, alta, amb una petita piga arran de nas… Els homes també eren alts tots dos i un d’ells, em penso que el marit, més aviat rosset. —Va riure—. Però, és clar, això a vostè no li serveix de res!
  —No, no gaire —vaig mentir.

Manuel de Pedrolo, Mossegar-se la cua (1977)