Teniu present allò de fulminar amb la mirada, oi? Doncs això.
   —Perdó, perdó, res de papers, ja ho he entès. I ara què fem?
   —Ara mos polim el rebentadet preceptiu i vosatros vos en torneu pac a casa, que ací ja ho teniu tot fet i a mi m’esperen en el Grau.
   El rebentadet preceptiu només se’l va prendre ell, que jo sóc de tallat i la Juli no és d’eixe món del cafè. Mentre ens aixecàvem de taula i enfilàvem cap al cotxe, no em podia treure del cap aquell sí però no. Faig de poli però no en sóc. I quin ofici és, aquest?

Pau Vidal, Fronts oberts (Barcelona: Empúries, 2012)

El món ideal dels abusadors és aquell en què les víctimes callen, es resignen mansament a patir i a pagar. I millor encara si es mostren contentes i els fan el gara-gara sempre que hi ha l’ocasió. Potser és per això que històricament han cercat —i trobat— l’empara de les religions, sempre tan amatents a justificar els abusos i a alinear-se decididament al costat dels poderosos. A canvi, ells seguiran abusant i gaudint dels beneficis de ser més rics, més poderosos i més famosos. Aquest és el món que ells volen. Ens toca a nosaltres dir que no; que nosaltres no som d’eixe món.

Ferran Suay, «Victimisme dels botxins» (El Punt Avui, 21 de setembre del 2011)