Un boig, el que entenem com algú que no hi toca, és, en principi, un ésser que pateix, que es construeix un món irreal per continuar vivint, un món on s’inventa els orígens, la identitat, per defensar-se de la realitat, quan no l’entén, o bé quan se li fa insuportable. I, aleshores, pot arribar a creure’s que és el rei o Napoleó, tant se val…, però ningú no l’escoltarà.

Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 170

Tot això els havia fet plorar a tots dos, a ell i a la seva fidel Magdalena, quan el doctor Müthel els va dir que Gottfried Heinrich no hi tocava: que creixeria com els altres nens però que no podien demanar-li cap esforç mental perquè no tenia pensament. Malgrat això, un dia els va envair l’esperança, com l’esclat d’una llum fresca. Havien pogut comprovar que el doctor s’havia equivocat de molt: Gottfried pensava. Però es veu que tenia el pensament al cor i no al cap.

Jaume Cabré, «El somni de Gottfried Heinrich», dins Viatge d’hivern (Barcelona: Proa, 2000)