Una altra característica de Martí Zuviría és que l’autor no l’ha concebut com un espectador neutral, ni de bon tros. Que no s’enganyi ningú: Victus és una novel·la amb bons i dolents, amb heroismes i mesquineses. Com no podia ser altrament, la mirada satírica, ferotgement crítica i carregada d’ironia del narrador, amara tota l’obra des de la primera pàgina fins a la conclusió i val a dir que no deixa res per verd. Sánchez Piñol, doncs, deixa que, el dramatisme, l’aportin els fets històrics i al seu voltant confecciona el retrat monumental d’un poble valent i sofert, per una banda, i d’una classe política —la internacional d’aquell moment, però també la local— farcida d’inútils, d’aprofitats i d’impresentables, per l’altra.

Joan Josep Isern, «‘Victus’: la secreta força d’una Paraula» (VilaWeb, 9 d’octubre del 2012)

Evidentment al traductor li és imprescindible una bona base cultural per no caure en aquests errors. Però també és cert que un dels hàbits que ha d’haver adquirit és el d’una actitud especial vers els textos que té al davant, una actitud de curiositat, pròpia també del bon lector que no deixa res per verd, això és, que no està satisfet fins que no ho ha entès tot. Si cal, busca a les enciclopèdies, pregunta als altres, navega per internet, etc.

Joan Fontcuberta i Gel, Tots els colors del camaleó (Un assaig sobre la traducció) (Tarragona: Arola, 2008), pàg. 71