Quan ma filla feia P5 i li vaig sentir dir «quina morra!» vaig pensar que feminitzava (ai) el «quin morro!» sinònim de «quina barra!». I no. La morra va resultar ser el nom d’un joc que tots hem practicat: endevinar el nombre de dits estesos que sumaran les dues mans ocultes dels dos jugadors, de zero a deu. Quin enigmàtic fil transmissor va portar la morra al seu pati de preescolar?

Màrius Serra, «Morra?» (Avui, 13 de desembre del 2007)

Gerd usava per a aquelles ocasions el nom d’Antonio Pérez i emprava un llenguatge adient, que s’avenia prou bé amb el del seu nou amic. Un filòleg hauria trobat en llurs converses un motiu de sorpresa i de gaudi, però els dos interessats no semblaven adonar-se de cap mèrit peculiar en el que deien. S’entenien prou bé, sobretot si, com aleshores, es dedicaven a jugar a la morra, esport de lèxic reduït. Gerd pensava que la morra era un joc adequat perquè Robustiano l’anés propagant, i que una manera de no cridar l’atenció era de cridar-la d’una altra manera.

Cèsar August Jordana, Tres a la reraguarda (1940)