Definició
«Prim, desnerit, escanyolit i insignificant. Així defineixen els diccionaris mitjacerilla, i tal com sol passar hi ha un cert decalatge entre la descripció acadèmica del mot i l’ús que se’n fa. Perquè en general quan els parlants volem destacar la primor exagerada d’una persona, fins i tot dient-l’hi a la cara, el tractem de sec o de nyicris, a més dels tres primers adjectius esmentats, i el comparem amb un espàrrec o un bacallà. Però si la nostra intenció és posar de manifest la seva poquesa, la seva, ara sí, insignificança, aleshores sí que és el moment de dir-li que és tan poqueta cosa, tan invisible, que no arriba ni a la misèria d’un sol, trist i miserable llumí: és un mitjacerilla.»
- Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 125
Etimologia
Compost de mitja (del llatí mĕdius, mateix significat) i cerilla, del castellà cerilla, diminutiu de cera, del llatí cēra, ídem.
Usos
Havíem d’oblidar que l’Helena [Valentí] era escriptora, i que se la jugava a la seva manera tot escrivint en català. I, en canvi, vinga recordar que si era la «musa» d’aquell poeta que es va suïcidar, que si era companya d’aquell altre, que era tan famós. Recordem el poeta, que ve al cas, però oblidem que l’Helena era novel·lista, i que hi jugava fort. Com aquell mitjacerilla que davant dels 24 llibres publicats per una altra escriptora, només es recorda que aquesta té cul!
Montserrat Roig, «Helena, busca l’àvia a l’altra riba», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 121El cop de puny del Fati va retrunyir pesadament damunt la taula. Els seus guardaespatlles van entrar a l’habitació, però el cap de patrulles els va fer sortir a crits. Un d’ells era el Puig, un mitjacerilla del barri que perseguia l’Estrellita, una òrfena protegida pel Salicrú. Els ulls del Fati eren agusats com els d’una guineu.
Julià de Jòdar, L’àngel de la segona mort, (Barcelona: Quaderns Crema, 1996)
Tema de la setmana
Desnerits i esprimatxats
Aquests mots s’estan perdent. L’ensenyament normatiu del català ho uniformitza tot. He recordat que a la meva infantesa li deia mitjacerilla a aquell que jo considerava incapaç de tumbar-me, una manera de dir-li que no era tan fort com jo.
Em compraré “L’elogi de l’insult”. Hi ha paraules que ens semblen despectives o malsonants i en canvi tenen un significat molt escaient. Jo a moltes persones els diria que són uns torracollons. No és cap insult sinó una manera de dir que són enutjoses, que molesten, que a tot troben obstacles. No trobeu que n’hi ha molts?
Atenció que em sembla que el llibre no es diu així sinó “100 insults imprescindibles”, de Pau Vidal!
El fet que la transmissió de la llengua es faci sobre tot en l’àmbit escolar, juntament amb l’imperatiu de ser políticament correctes, està portant aquestes “floretes” a l’oblit.
Em preocupa la pèrdua de vitalitat que fa que el nostre jovent es vegi forçat a quarnir les seves sortides de to amb expressions foranes.
Com vaig fer en una classe, fa anys, amb l'”Insultari”, aquest llibre s’hauria de posar a l’abast dels adolescents i declarar-ne lliure l’ús proporcionat i precís.
El meu pare és cerer, i la cerilla era una mena de ciri molt prim i molt llarg que anava enrotllat a una fusta o espelmatòria que deixava cremat la punta i s’anava desenrotllant a mesura que es fonia. Encara tenim els estris de fer cerilla.