Va ser Aristòtil, a la Poètica, que va parlar de la imitació, de la mimesi; i del plaer generat pel reconeixement de la realitat imitada. La imitació, segons el filòsof, era la base i essència de totes les arts; i l’emoció de l’espectador derivava de l’associació entre allò representat i allò altre prèviament conegut, ni que ho fos a través d’altres històries. Això, tant en el cas de les obres dramàtiques com en el cas de la pintura, l’escultura i, fins i tot, la dansa. En temps ben recents i nostrats, però, les arts plàstiques han lluitat de valent contra la mimesi, i l’art abstracte (o informalista, o no figuratiu) ha trencat el vincle de la representació: ara hi ha tot d’obres que no volen ser res més que elles mateixes, sense que calgui fer cap referència a les realitats del món que som i que ens envolta.

Això és (i no és) Allò (Badalona: Ara Llibres, 2008), pàg. 34