Un dia que érem al carrer, va sonar l’alarma i les persones que circulaven s’estiraven a terra, segurament per seguretat o per evitar la metralla, i la meva germana petita cridava dient que tothom s’havia mort. No sé per què, una vegada vaig sortir a la nit o al vespre, i recordo perfectament la negror del carrer, sense cap llum, tot a les fosques.
   Així vam continuar fins al març del 1938, en què va haver-hi el gran bombardeig de la Gran Via. Nosaltres érem a casa; no vam tenir temps de baixar al principal, i el meu pare ens va arraïmar en un racó del pis: a sota les nenes, a sobre la mare i ell cobrint-nos a totes. Vam espantar-nos molt, ja que el soroll de les bombes i després el xiulet de la metralla eren esfereïdors. Els grans deien que la metralla era molt perillosa. Vaig estar molt temps que no em treia del cap l’udol de la sirena.

Maria D. Salat, Puntes i organdí. Memòries d’un temps que ja no hi és (Barcelona: Viena, 2010), pàg. 39

A la muntanyeta on hi ha la companyia de reserva veig dues figures empetitides per la distància que transporten una llitera, suposo que amb un ferit per la metralla. A tanta distància no és possible veure els que porten les lliteres, però no em cal perquè sé qui són els sanitaris de la companyia. Es tracta d’en Josep i en Ramon, que, juntament amb mi, són els dos únics batxillers de tota l’expedició de reclutes que fa sis mesos vam sortir de Castelldefels, amb els quals vaig fer el viatge en el mateix compartiment.
   Hauran de passar vint anys abans no torni a veure en Josep Pons, i aleshores ell serà, com jo, catedràtic de la Universitat de Barcelona. El Ramon, en canvi, morirà aquesta mateixa tarda.

Miquel Siguan, La guerra als vint anys (Barcelona: La Campana, 2002)