—Espavila’t, perquè aquest arc que has dibuixat és a punt de caure! El mestre de cases que el va construir deu fer tres o quatre segles el va apuntalar molt millor. Observa les pedres, adona’t de com pesen, ben estrebades les unes amb les altres. Abans de tacar-ho amb color, dona més robustesa a l’estructura: cal que en el dibuix s’hi aguanti com en la realitat. M’has entès bé?

Avel·lí Artís-Gener, El boà taronja (Barcelona: La Magrana, 1986)

A mitja tarda, en un cotxe molt atrotinat va arribar un senyor vell amb dos joves que li parlaven amb respecte. Duia una gavardina rebregada i una boina enfonsada fins a les orelles i, tot i ser vell, anava d’una banda a l’altra fent crits i armant bullit. Era l’arquitecte. Va fer tirar una paret a terra, perquè es veu que el mestre d’obres havia badat, i allò semblava un sarau de dàlies.

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (1967)