Segons les estadístiques, tres de cada cinc lectors d’aquest llibre s’han exclamat davant d’aquesta entrada pensant-se que era una badada o una castellanada, car en bon català la persona mancada d’una extremitat superior rep el nom de manc.
   Molt bé, doncs si ja us heu refet, podem passar a les explicacions. Que seran interessants per a alguns i no tant per a d’altres, perquè per als balears es tracta d’un mot perfectament quotidià i normal. «Com més fan, manco en tenen» o «Per manco de deu euros no te’l daré» són frases ben habituals. Perquè manco és sinònim de menys, especialment en les locucions que amb tota seguretat ocupen el podi de l’ús d’aquesta paraula: més o manco i ni més ni manco.

Pau Vidal, 100 mots curiosos del català (Valls: Cossetània, 2023), pàg. 144

    —Abans li deien Violeta de Parma, però ara s’aconhorta amb «Palma». Se les dóna d’aristòcrata per aquells barris. A mi —somrigué amb ironia— em diu cosí.
   —No li has de consentir aquestes familiaritats —digué dona Maria—, ni està bé que la tractis. Tu, manco que ningú.
   —Viu a una pensió des carrer del Carme —seguí el noi—. Dorm damunt un divan i fuma amb narguil, com es moros. I té un quarto de bany…
   —Vol dir que coneixes fins es quarto de bany?

Llorenç Villalonga, Mort de dama (1931)