Definició
Dit de la persona a la qual agrada de manar.
L’Ona era la més manaire del grup, i tots l’obeïen.
Molts polítics, en lloc de vocació de servei, el que els passa és que són uns manaires.
Etimologia
De manar, del llatí mandare, ‘encarregar, confiar alguna cosa’. Altres mots de la mateixa família són comanda, recomanar, demanar i mandat.
Usos
Estava nerviosa i capficada, com sempre que començava els assajos d’una nova obra, però ho dissimulava repetint-me fins a l’avorriment tot el que havia de fer durant la seva absència. «Sobretot, no t’oblidis de les plantes.» «No deixis que el Rufus s’enfili al llit, que l’omple de pèls.» «Si pot ser, no et passis les nits pintant. Ja saps que no et convé.» No era gens manaire, ni tampoc especialment organitzada, però així tenia el cap ocupat. I al vespre vaig haver d’identificar el seu cos. N’hi ha prou amb la badada d’un guardaagulles perquè el món es transformi en un lloc més inhòspit. I cap de les instruccions de l’Alma no m’ha servit per fer-lo més acollidor.
Eduard Márquez, La decisió de Brandes (Barcelona: Empúries, 2006), pàg. 44La tieta té una casa de colònies a la Borda Vella; hi té lliteres grogues, verdes, blaves i vermelles, total vuitanta, les he comptades i s’hi pot dinar i tot. La Benjamina fa el menjar amb una cuina de llenya però és molt manaire i no ens hi deixa entrar. Hi ha posat un timbre i un cartell: «No entreu sisplau, truqueu».
M. Àngels Bogunyà, Les petjades misterioses (Barcelona: Edebé, 2003)
Tema de la setmana
Divendres vèiem que un ouaire ven ous. Un xarxaire teixeix xarxes. Als aficionats a RodaMots els anomenem rodamotaires. El sufix -aire és doblement útil: d’una banda ens permet formar molts oficis (com ara ninotaire, drapaire o ceballaire: qui ven cebes), i de l’altra significa ‘afeccionat o propens a’, com en xerraire, ploraire o xirucaire. Aquesta setmana veurem uns quants mots més formats amb el sufix -aire.