Les campanyes són banals perquè els publicistes busquen frases breus i amb uns continguts d’una bondat tan genèrica que només un malànima podria discutir-los. Segons el meu amic Josep Maria Espinàs, però, la cosa és encara pitjor: l’objectiu principal de les campanyes que dissenyen els assessors és aconseguir que els candidats no diguin res de res.

Salvador Cardús, «Polítics contra política» (Avui, 23 de maig del 2003)

—Tots sabem que un gnom no pot concedir-se res a ell mateix —conta el Gnom Sense Cognom—, però una vegada va haver-hi un gnom malànima, la nostra deshonra, que va intentar esquivar la prohibició. Malfiat com era, mirava amb angúnia el seu futur i va inventar un procediment per a assegurar-se un retir de príncep. Enganyava la gent dient-los que havien de demanar sols dos desigs i amb aquesta fórmula: «Vull tal cosa, tal altra i una que desitge el gnom quan vulga demanar-la». Llavors estigué alguns anys estafant un desig a cada persona i quan en tenia ja cisats mil cent onze, va considerar arribat el moment de deixar de recórrer els boscos i començar a dir: «Per a satisfacció del tercer desig d’en Pere, un castell per al gnom; per a satisfacció del tercer desig de na Margarida, cent servidors muts per al gnom». Havia oblidat, però, els noms de les persones, car no les estimava, i així no es pot cursar la petició.

Josep Vicent Marqués, «El gnom malànima», dins Amors impossibles (València: Tres i Quatre, 1985), pàg. 80