Definició
Que té llustre, que brilla.
Portava les sabates ben llustroses.
Etimologia
De llustre (una variant n’és llostre), del llatí lustrum, ‘sacrifici expiatori celebrat cada cinc anys; hora de l’alba en què es feia’, i d’aquí també el sentit de ‘període de cinc anys’ (lustre), de la mateixa arrel luc- de lucere, ‘lluir’; en el sentit de ‘brillantor’ prové de l’italià lustro, mateix significat.
Usos
Som, doncs, la generació del present continu, que viu en la il·lusió que tot passa menys nosaltres. De fet, som com totes les generacions de jóvens que s’han succeït des que el món és món, però amb la diferència que ara podem exhibir el deliri de l’eterna joventut d’una manera gràfica: així, creiem que serem permanentment tremendes com el dimoniet que portem al maluc, o que sempre semblarem tan desafiants com el drac que tenim encaragolat al bíceps, i que aquestes icones de tinta ens acompanyaran igual de llustroses el dia que anem buscar el nét a la guarderia, o quan paguem l’última quota de la hipoteca a quaranta anys —ai—, segur que també de bracet del mateix partenaire amb qui vam pagar-ne la primera. I és clar que sí, per somiar no fan pagar.
Marta Rojals, «Els nous il·lustrats», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra Llibres, 2015), pàg. 24
Tema de la setmana
Mots i passatges de No ens calia estudiar tant, de Marta Rojals