M’entelo com un vidre pel baf de l’atmosfera
carregada de dintre; llegiré
cansadament si m’ho permeten
les veus del bar.
                           Tu vas i véns com sempre en mi.
Tinc temps, tinc molt de temps.
                                                  Tot d’una arribes
de fabulosos llunys. Miracle que t’acostis,
fins a salvar-me.
                           Ja tot és
com ha de ser. Cada moment,
                                                l’espera.

Joan Vinyoli, «L’espera», dins El griu (1978)

Era en el fons del corredor
que ens aturàvem
perquè la nit ens oprimia.
Llavors vàrem mirar pels finestrals la nit
i vàrem veure els impossibles llunys
cremant i el negre riu
que inunda els camps de la foscor primera.

Joan Vinyoli, Llibre d’amic V (1977)