D’aquell èxit, en sorgí un nou projecte. Els mateixos amics, és a dir: Enric Dachs, Claudi Martínez-Girona i Antoni Mirambell, em vingueren a proposar que col·laborés en una represa seriosa del teatre català. Es refiaven de mi no tan sols pel resultat obtingut en el muntatge literari de Riells, sinó també perquè acudien a Cantonigròs, on el concurs havia assolit una volada literària cada vegada més significativa. Ara volien que els ajudés en una iniciativa de més abast, que durant uns quants anys, fins que fou ofegada, constituí un pas endavant en la recuperació de l’ús literari del català per a un públic culte que en general ja no comptava que tornés a lluir-li el pèl. El costum de parlar castellà en família, i molt expressament amb els fills, havia arribat molt enllà; fins i tot empestava el sector axial de la societat catalana, la petita i mitjana burgesia. Hi contribuïa el fet que l’ensenyament, en tots els nivells, fos fèrriament castellanitzat. Les excepcions foren, durant els dos primers decennis del franquisme, tan encoratjadores com escasses. La situació evolucionà a mitjan de la dècada dels seixanta: mestres i professors d’escoles privades ja podien superar el rebuig d’alguns alumnes i l’escola podia sortejar les inspeccions o bé evitar de posar en un compromís l’inspector benèvol.

Joan Triadú, Memòries d’un segle d’or (Barcelona: Proa, 2008), pàg. 106