Definició
1 Peix de la família dels serrànids, de cos allargat, que pot atènyer els 100 centímetres de llargada, amb el dors de color gris plom i el ventre blanc argentat, amb una taca negrosa sobre la part posterior de l’opercle, de cap i boca grossos, amb forts maxil·lars, d’hàbits costaners i de carn molt apreciada (Dicentrarchus labrax).
El llobarro es troba a la Mediterrània, el sud de la mar Negra i l’oceà Atlàntic oriental
2 Nom donat a altres espècies semblants al llobarro, com ara el llobarro pigallat (Dicentrarchus punctatus).
També: llobina, llop, pintat (llobarro jove).
Etimologia
Augmentatiu de llop (que a banda del mamífer també designa un peix), que en català antic i dialectal ja es refereix al peix per la seva voracitat i força.
Usos
Els partidaris de la laxitud idiomàtica dels mitjans orals bufen i rebufen perquè es pensen que parlar un català correcte és com recitar el Curial e Güelfa fent cops de barret. També demanen, amb les mans al cel i els ulls en blanc, quina classe de català se suposa que han de fer servir, si el del Pompeu, si el del DIEC, o si el de Sant Climent Sescebes, com qui pregunta si el llobarro ha de ser per a fregir o per a fer a la planxa, quan l’única cosa que hom demana és que sigui bo. Però bé, com que l’Institut no es pronuncia, i una servidora no és filòloga, ni comunicòloga, ni rigorosa, i a més a més té un magnífic corrector que li cobreix les espatlles, deixa la «polèmica» aquí abans de prendre-hi mal. Jo només puc afirmar que si els anys vuitanta vaig deixar de dir «bussón» per dir-ne bústia, i «sello» per dir segell, va ser en una bona part gràcies a sentir-ho amb tota normalitat a la ràdio i a la tele. I, certament, encara és hora que me n’hagi de penedir.
Marta Rojals, «Tu ja m’entens», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra Llibres, 2015), pàg. 191-192
Tema de la setmana
A alguns subscriptors de CD1M els vaga d’escriure llibres, i com que nosaltres tenim una flaca pels mots, doncs què farem? Llegir-los, ves. Aquesta setmana i les dues que vénen veurem mots trets d’alguns d’aquests llibres, començant pel de Marta Rojals No ens calia estudiar tant (publicat per la jove editorial Sembra Llibres de Carcaixent), amb una bona colla de textos dedicats a la llengua (com el d’avui mateix).