Un dels usos més celebrats d’aquesta planta és la propietat que té d’obrir la gana. Tant, que quan hi havia algun infant poc menjador o un adult convalescent, els de la casa abans de dinar solien reunir-se, omplir els gots d’aigua fresca i posar unes fulles de llentiscle en remull durant unes hores; i convidaven a tots a beure aquella aigua mentre deien: «el vermut!» I això, segons les velles, ajudava a obrir la gana.

Ferran Zurriaga, «El flairós llentiscle. Característiques i utilitats d’un arbust», dins Herbari. Viure amb les plantes (València: Universitat de València, 2012), pàg. 38

Els qui estimem la natura considerem el paisatge com un llibre; i els arbres, els camps de conreu, les cases i els murs de pedra seca, les il·lustracions civilitzades d’aquest llibre. […] Al llarg dels segles, l’home ha transformat l’estat primitiu de les comunitats vegetals; els efectes d’aquesta alteració poden ésser febles i poc perceptibles, o profunds; és aquest el cas de moltes plantes la forma natural de les quals seria d’arbust i les veiem transformades en arbres, com passa amb les garroferes. En altres casos, com aquest del llentiscle, hauria de ser un arbre, però la pressió humana, l’explotació de la llenya per fer carbó, l’ha portat a la condició actual de mata. I com diu el diccionari: «planta llenyosa, baixa, de tronc curt que té les branques prop de terra». Ara bé, deixeu la mata créixer i amb el pas del temps descobrireu que s’ha transformat en un arbre de port considerable.

Ferran Zurriaga, «El flairós llentiscle», pàg. 34