En tot cas, la consagració estatutària de l’expressió «valencià» —al contrari del que s’esdevenia a les Illes Balears— i sobretot la manca de decisió política per bona part de l’esquerra de clarificar de manera inequívoca l’adscripció del «valencià» al domini de la llengua catalana, obrien el pas a ambigüitats i indefinicions que potencialment tenien prou capacitat per enterbolir i llastar el camí de la normalització lingüística en la futura comunitat autònoma.

Alfons Cucó, Roig i blau. La transició democràtica valenciana (València: Tàndem, 2002), pàg. 318