Darrere la taula, el president i dos vocals. Un d’ells dedica tota la jornada laboral a copiar a mà el nom i el DNI de la gent que vota; l’altre té una llista impresa amb les dades de tots els electors i marca amb una creu els qui ja han votat. Per no desviar-se de la línia, va seguint els noms amb un foli. També amb un foli, però amb un altre (la casa és gran), el president tapa el forat de l’urna i només l’enretira cada vegada que, amb el seu consentiment, algú fa l’acció de votar.

Albert Om, «2007 o 1977?» (Avui, 29 de maig del 2007)

—Què tal ha menjat?
   El Senza, més que estar parlant amb la mare del seu fill, tenia la sensació d’estar responent l’interrogatori de l’advocada. Més ben dit, de la fiscal.
   —Sense marranades, bé. Amb mi s’ho acaba tot.
   —Perquè amb tu, la verdura, ni tocar-la. Pasta, pasta i més pasta. Segur que heu estat dos dies de restaurants.
   —Això mateix. Amb el que tu m’escures cada mes, que no tinc un euro, ara tiraré de restaurant amb aquest, vinga, la casa és gran. —El Senza tenia cura que l’Àlex, jugant amb el Sugus als seus peus, no el sentís.
   —Estàs escurat? —va dir la Laura, ofesa.— Doncs ja em diràs d’on treus els diners per…
   —No n’has de fotre res.

Xavier Bosch, Se sabrà tot (Barcelona: Proa, 2010)