El Borja va decidir que havia arribat el moment d’arriscar-se una mica, tot confiant una vegada més en la discreció d’aquella dona que, en certs ambients de Barcelona, era una mena d’institució.
   —Però la Lídia Font no té fama de tenir embolics, oi? Vull dir, que s’avé amb el marit —va preguntar abaixant una mica la veu.
   —Ho veus, Borjita? Ja som al cap del carrer! Ja m’ho semblava, que es tractaria d’una qüestió de pantalons…
   —O sigui, que té embolics… —va suggerir-li el Borja.

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006), pàg. 65

Una lectora m’aclareix que no va acabar d’entendre per què volaven els avions fins que ho va haver d’explicar a les filles, i he recordat que l’únic àlbum que conservo de quan era nen és El porqué de las cosas, de Bimbo, i he celebrat la curiositat científica infantil, capaç de preguntar com s’ho fa l’aspirina per trobar el mal de cap, i he pensat que faria un article sobre les preguntes més incòmodes que em vinguin al cap, i ja he arribat al cap del carrer, a la Pregunta: per què coi ens morim.

Carles Capdevila, «Per què ens morim» (Avui, de novembre del 2006)