Venècia se va fundar no tota dins l’aigo, sinó damunt illots, dins unes llacunes que fan totes plegades una extensió de 40 quilòmetres de llarg per 15 d’ample. Les 15.000 cases i palaus, fundats damunt aquells illots i estacades dins mar, formen un redol de 10 quilòmetres de circuit; la travessa de cap a cap, fent esses, el gran Canal; i llavò n’hi ha uns cent cinquanta d’estrets que s’afiquen pertot, i hi van les gòndoles i altres barques. Damunt aquests canals s’estenen 378 ponts per donar pas an els carrers i carrerons de la ciutat, que uneixen les 117 illes que la constitueixen. Hi ha 148.471 ànimes, una quart part, pobres.

Antoni M. Alcover, Viatge a Alemanya i altres nacions (Barcelona: Edicions 62, 1996 [1908]), pàg. 241

«Aquí no som res, tret de supervivents». Souza, que estava dret, s’ajup al seu davant i mou les branques; el foc s’anima. Prendel aprofita la llum per mirar al seu voltant. El perfil d’una muntanya baixa es dibuixa contra la nit de lluna plena.
   «Com ho saps, que no hi ha ningú més, a l’illot?».
   «Quan es faci de dia ho veuràs clar. A penes té sis o set quilòmetres quadrats. Tenim sort que hi ha aigua, plantes, arbres i peixos. Prou per sobreviure durant una bona temporada, crec».

Flavia Company, L’illa de l’última veritat (Barcelona: Proa, 2010)