Tota la roba mullada comença a parlar alhora. Que si la culpa és dels mitjons vermells, que si la culpa és del mitjó desaparellat, que va fer canviar els mitjons blancs de munt de roba… Els únics que no diuen res són els mitjons que eren blancs i ara són rosa.
   —Has vist? —diu un dels mitjons.
   —I tant! —diu l’altre.
   —Som rosa… El nostre color preferit…
   —També ens hem encongit una mica. Som uns mitjons de nena…!
   Però callen de cop, perquè noten que els estenen. Es queden estesos tota la nit amb la resta de la roba. És tan divertit estar estès…
   L’endemà els recullen. S’han eixugat completament.

Empar Moliner, «El calaix dels mitjons», dins Contes infantils contra tot pronòstic (Barcelona: Columna, 2013)

Als Balcans, la guerra senyorejava de nou. Amb una impietat inaudita i reprenent totes les pautes d’un comportament que crèiem sobrepassat. L’atrocitat de les imatges televisades del que passava a Sarajevo i altres llocs ens va tallar la respiració. Pensàvem que a Europa aquestes coses ja no succeïen. I tant que succeïen. I succeïen en paratges que nosaltres definíem com a civilitzats, embafats d’exquisida educació, i amb la tradició de la cultura ben arrelada.

Lluís Llach, Estimat Miquel (Barcelona: Empúries, 2013)