Per això se’n sentia responsable, va dir amb rotunditat, i havia assumit aquell cas d’impagats de manera personal.
   —Sé uns quants detalls de la vida d’aquest bala perduda.
   No s’està de menystenir-lo, la hi ha fet massa grossa, el grimpa d’en Termes. Enganyant tot déu i rebentant-se la fortuna dels altres.
   Va deixar dir al comptable mentre assentia de tant en tant. Aquell home coneixia sobradament els afers d’en Juli Termes. Devia molts diners, els bancs li havien embargat la fàbrica familiar i totes les propietats heretades del pare i els creditors no confiaven en ell.

Núria Esponellà, Una dona d’aigua (Barcelona: Columna, 2013)

Era l’hora d’exhibir mèrits, els que en tinguessin, i d’inventar-los, els qui no en tenien. Tamames ho ha recordat: «Sí —ha dit—, cien años de honradez, y cuarenta de vacaciones». I Tierno Galván: «Sí, nos reuníamos, pero a tomar café». El predicament de la ruptura política unia voluntats i ambicions, homes honestos i de bona fe i grimpes. Els qui giràvem entorn de Joan Antoni Samaranch crèiem en la transició per la via de l’evolució pacífica.
   La història d’un passat ens deia que les ruptures abocaven gairebé sempre a resultats catastròfics, sovint tràgics. Un poble no pot recomençar cada dia la seva història, i la política no es pot exercir sense un sentit de la història.

Marcel·lí Moreta, Memòries d’un catalanista: cinquanta anys de vida política a Catalunya, 1932-1982 (Lleida: Pagès, 2001), pàg. 198