Definició
Que grimpa, en el sentit figurat d’algú que no té escrúpols a ascendir socialment, a la feina, a l’escalafó administratiu, en política, etc.
Quin grimpa, aquell! En poc temps va passar de servir els cafès als treballadors del diari a ser-ne el cap de redacció.
També: grimpador, grimpaire
Etimologia
Habilitació de la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb grimpar com a substantiu amb el significat de agent de l’acció de grimpar.
Usos
Per això se’n sentia responsable, va dir amb rotunditat, i havia assumit aquell cas d’impagats de manera personal.
Núria Esponellà, Una dona d’aigua (Barcelona: Columna, 2013)
—Sé uns quants detalls de la vida d’aquest bala perduda.
No s’està de menystenir-lo, la hi ha fet massa grossa, el grimpa d’en Termes. Enganyant tot déu i rebentant-se la fortuna dels altres.
Va deixar dir al comptable mentre assentia de tant en tant. Aquell home coneixia sobradament els afers d’en Juli Termes. Devia molts diners, els bancs li havien embargat la fàbrica familiar i totes les propietats heretades del pare i els creditors no confiaven en ell.Era l’hora d’exhibir mèrits, els que en tinguessin, i d’inventar-los, els qui no en tenien. Tamames ho ha recordat: «Sí —ha dit—, cien años de honradez, y cuarenta de vacaciones». I Tierno Galván: «Sí, nos reuníamos, pero a tomar café». El predicament de la ruptura política unia voluntats i ambicions, homes honestos i de bona fe i grimpes. Els qui giràvem entorn de Joan Antoni Samaranch crèiem en la transició per la via de l’evolució pacífica.
Marcel·lí Moreta, Memòries d’un catalanista: cinquanta anys de vida política a Catalunya, 1932-1982 (Lleida: Pagès, 2001), pàg. 198
La història d’un passat ens deia que les ruptures abocaven gairebé sempre a resultats catastròfics, sovint tràgics. Un poble no pot recomençar cada dia la seva història, i la política no es pot exercir sense un sentit de la història.