N’hi ha molts a qui agrada que facin preguntes perquè aleshores tenen l’ocasió de dir allò que tenen ganes de dir, encara que tingui una relació molt escassa o nul·la amb la pregunta. No s’hi pot fer res.
   També hi ha aquells als quals agrada dir allò que els agrada o que no els agrada. El senyor Soler tenia una finca per on passava la carretera. Una empresa de publicitat li va oferir de posar-hi un anunci. Cobraria un grapat de duros l’any. No li demanaven cap contrapartida, només l’autorització en deguda forma. Però va dir que no. Va dir que no perquè no li agradava. No per raons estètiques, de respecte del paisatge, etc., no. Veure l’anunci a la finca del costat no l’hauria molestat gens. Però a la seva no li agradava. És que no m’agrada, deia el senyor Soler, no m’agrada. I era evident que li agradava dir que no li agradava.

Albert Jané, Del «Quadern de Barcelona» (7) (2005) (Barcelona: Llengua Nacional, 2012), pàg. 57

L’arcàngel Miquel —s’ha de dir tot— era una mica biliós, tenia les seves coses. I va sortir d’aquella entrevista més aviat cremat. Algú o altre en quedaria emmascarat! Efectivament, no va trigar gaire a veure un pobre dimoniet que contemplava, amb molta fruïció, una posta de sol encesa, i que estava tan embadalit que ni es va adonar que s’acostava el gran arcàngel traient foc pels queixals. Aquest, per esbravar-se, li va clavar una puntada de peu al cul que el va fer sortir volant, i li va fer passar un grapat d’anys sense poder seure. Pobret! L’arcàngel, després, es veu que n’estava una mica penedit i tot, del seu acte de violència, perquè al capdavall, aquell dimoniet, per molt dimoni que fos, no hi tenia cap culpa.

Albert Jané, «La creació del món paral·lel», dins Noranta-nou contes (Barcelona: Columna, 1995), pàg. 27