En Gonçal era de la Cerdanya i vivia enamorat del seu Cadí, mai no té el mateix color, explicava a la Patrícia, als capvespres d’estiu és com el coure roent, a la nit com el plomatge d’un falcó, al matí és glauc, al migdia color herba. A l’hivern també canvia, és blanc encès i burell, cendra de celístia… La Patrícia tancava els ulls i pensava en els seus camps acabats de segar i en el boscatge tenebrós que davallava del Turó de l’Home, en les alzines i els roures que voltaven la masia de Gualba, i en les nits de tempesta, que feien un cel tan negre i tan lluent com l’atzabeja.

, El temps de les cireres (Barcelona: Edicions 62, 1977)

Les parets de Calella semblaven un castell de somni i el far era en aquell mar de serenitat com una bombolla de llum pesada. Un vol d’insectes embriagats surava sobre la llum grassa dels vidres glaucs. No hi havia ni vent, ni plor, ni misteri: només se sentia la respiració cansada de la mar.

«Escenes d’un primer amor», dins El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)